L'ambient era gris aquella tarda a París, igual que els edificis i la gent que caminava per aquells carrers que poc tenien de la lluminositat amb la que sempre es fa referència a la ciutat de la moda. Al cap i a la fi, era com qualsevol altra ciutat, res més que gent anant a la seva, sense fixar-se en ningú a part d'ells mateixos, a menys que fos per criticar. La pluja no era, en el fons, el motiu que aquell lloc fos tan depriment. Solament era un afegit.
En Jeremiah pensava en tot allò mentre avançava amb el cap cot, sota un paraigües d'un color apagat; amb una jaqueta i un barret de copa negres; un pantalons i unes sabates fosques que es repetien en tota la gent que per allí passada, fent semblar el sobrenom de “Ciutat de la Moda” un acudit dolent.
L'idea de que potser era un pèl pessimista, sense cap mena d'alegria. Normal, aquell lloc no semblava en absolut propici per aquella mena de sentiments. I molt menys en la seva situació.
Era fill d'un important empresari, que era fastigosament ric i d'una dona tan acostumada a la bona vida que l'únic en el que sabia pensar era en roba i decoració de la llar. Havia crescut amb dones contractades per a tal fet, ja que el seu pare estava massa ocupat en la seva feina i en fer partides de billar amb els seus amics, mentre que sa mare ho estava amb la moda. I no es que aquelles dones no l'haguessin estimat, però no era el mateix.
I semblava ser que el seu futur es limitava a treballar a l'empresa del seu pare, que no li interessava en absolut, i a casar-se amb una dona de bona família que ni tan sols estimava. Després, la gent li deia que era un noi afortunat i en Jeremiah havia d'esforçar-se per que el seu somriure cordial no es tornes irònic.
Evidentment que ho sabia que tenia sort de poder-se en dur cada dia menjar a la boca i poder viure amb aquella despreocupació, a diferencia de la gent que no tenia aliments, ni llar, ni res de res.
Simplement, tenia del tot clar que ell tampoc era feliç tot i la comoditat amb la que vivia.
I amb aquells fúnebres pensaments rondant-li el cap, va prosseguir el camí enmig de la pluja.
Meritxell Morató
