La persistència retinal

En el segle II, el savi grec Ptolemeu havia descrit la propietat fisiològica de l'ull humà de retenir les imatges captades durant una fracció de segon.

Aquest descobriment va merèixer mes tard l'atenció d'lsaac Newton, però va ser el metge Peter Mark Roger qui el va estudiar científicament l'any 1824, poc després que Joseph-Nicéphore Niepce i Louis-Jacques Mandé Daguerre, haguessin imprès les primeres plaques fotogràfiques.

La teoria de la persistència retinal es basa en la sincronia que es produeix entre l'estimulació i la relaxació de les cèl·lules de l'ull humà, sincronització produïda per un impuls lluminós. Quan l'ull rep un estímul lluminós, aquest queda gravat a la retina durant una fracció de segon. De manera que, si provoquem estímuls lluminosos a l'ull amb una seqüència encadenada d'imatges que es diferencien molt poc les unes de les altres, l'ull no podrà percebre que es tracta d'imatges diferents i tindrà una sensació de continuïtat i, per tant, de moviment.

Un experiment senzill per verificar aquest fenomen és l'observació de la roda d'una bicicleta en moviment, que produeix la il·lusió de continuïtat, de la mateixa manera que un fumall encès sembla que traci una ratlla en l'espai quan l'agitem.

Aquest fet va originar l'aparició de moltes òptiques en el segle passat, zoòtrop, inventat pel belga Joseph-Antoine-Ferdinand Plateau. Aquesta joguina es compon d’una série de vinyetes dibuixades de forma seqüencial en una cinta de paper adherida a la paret interior d'un cilindre. En fer-lo girar manualment, podem apreciar com les vinyetes adquireixen moviment i desenvolupen una seqüència.

http://www.youtube.com/watch?v=RSF7n9SiITg

ENQUADRAMENTS

L'ambient era gris aquella tarda a París, igual que els edificis i la gent que caminava per aquells carrers que poc tenien de la lluminositat amb la que sempre es fa referència a la ciutat de la moda. Al cap i a la fi, era com qualsevol altra ciutat, res més que gent anant a la seva, sense fixar-se en ningú a part d'ells mateixos, a menys que fos per criticar. La pluja no era, en el fons, el motiu que aquell lloc fos tan depriment. Solament era un afegit.

En Jeremiah pensava en tot allò mentre avançava amb el cap cot, sota un paraigües d'un color apagat; amb una jaqueta i un barret de copa negres; un pantalons i unes sabates fosques que es repetien en tota la gent que per allí passada, fent semblar el sobrenom de “Ciutat de la Moda” un acudit dolent.

L'idea de que potser era un pèl pessimista, sense cap mena d'alegria. Normal, aquell lloc no semblava en absolut propici per aquella mena de sentiments. I molt menys en la seva situació.

Era fill d'un important empresari, que era fastigosament ric i d'una dona tan acostumada a la bona vida que l'únic en el que sabia pensar era en roba i decoració de la llar. Havia crescut amb dones contractades per a tal fet, ja que el seu pare estava massa ocupat en la seva feina i en fer partides de billar amb els seus amics, mentre que sa mare ho estava amb la moda. I no es que aquelles dones no l'haguessin estimat, però no era el mateix.

I semblava ser que el seu futur es limitava a treballar a l'empresa del seu pare, que no li interessava en absolut, i a casar-se amb una dona de bona família que ni tan sols estimava. Després, la gent li deia que era un noi afortunat i en Jeremiah havia d'esforçar-se per que el seu somriure cordial no es tornes irònic.

Evidentment que ho sabia que tenia sort de poder-se en dur cada dia menjar a la boca i poder viure amb aquella despreocupació, a diferencia de la gent que no tenia aliments, ni llar, ni res de res.

Simplement, tenia del tot clar que ell tampoc era feliç tot i la comoditat amb la que vivia.

I amb aquells fúnebres pensaments rondant-li el cap, va prosseguir el camí enmig de la pluja.

Meritxell Morató

EL MYSTÈRE PICASSO

El misterio Picasso es un film de acción. Gracias a lienzos semitransparentes y a tintas especiales, la pintura es realizada directamente sobre la imagen cinematográfica, y puede ser seguida en vivo por el espectador: la tela ha sido reemplazada por la pantalla. La inventiva de Henri-Georges Clouzot hace de este documental de arte un film de suspense, de aventuras, un drama psicológico y un dibujo animado, todo a la vez.” Este excepcional documental fue realizado en un período de 3 meses en la villa que el pintor adquirió en Cannes tras la muerte de su esposa. Allí, en “La california”, Clouzot desplegó el material necesario para filmar el proceso de creación del arte desde un punto de vista único. Filmando a través de telas semitransparentes, conseguía provocar el efecto de que el pintor estaba creando directamente sobre la pantalla de cine. La película fue filmada en blanco y negro, pero impresionada sobre negativo a color – excepto para las tintas coloreadas, en Eastmantcolor-, lo que contribuye a resaltar más la obra que el hombre. La música de Georges Auric acompaña todo el tiempo la el trabajo de Picasso con ritmos de jazz, clásica o flamenco, narrando y dramatizando cada pintura. Tras terminar el rodaje, Picasso destruyó casi todos los cuadros que había realizado. El film es, pues, una obra de arte en sí misma y la única oportunidad de contemplar unos lienzos que sólo existen sobre el negativo. El misterio Picasso fue declarado tesoro nacional por el gobierno francés en 1984 y Catherine Rambeau se refirió a él como “el equivalente del siglo XX a haber visto a Miguel Ángel transformar la Capilla Sixtina.”

http://www.blogdecine.com/cortometrajes/le-mystere-picasso-un-genio-a-nuestro-alcance

Aina Buxaus

CARA MATISSE

Colors primaris

Colors secundaris

Colors càlids

Colors freds

NATURALESA I PERCEPCIÓ DEL COLOR

El color és un conjunt de sensacions que tenen lloc al cervell. Intervenen la font de llum, la reflexió o absorció per part dels materials i l'ull.

La llum

La llum és una ona electromagnética que transmet energia.

La llum blanca és el conjunt de totes les longituds d'ona de l'espectre visible.

SÍNTESI ADDITIVA

Síntesi additiva és la suma o mescla de totes les llums acolorides de l'espectre que produeixen llum.

Colors llum

Primaris: vermell, verd i blau violeta.

Secundaris: groc, blau cian i magenta.

Colors llum complementaris: mescla d'un color llum primari i un de secundari que no contingui l'anterior.

SÍNTESI SUBTRACTIVA

Síntesi subtractiva és la mescla de colors pigment que produeixen una resta de llum.

Colors pigment

Primaris: groc, blau cian i magenta.

Secundaris: vermell, verd i blau violeta.

Colors pigment complementaris: mescla d'un color pigment primari i un de secundari que no contingui l'anterior.

CODIFICACIÓ DEL COLOR

Qualitat del color

To: qualitat per la qual s'identifica el color,

Valor: grau de claredat o foscor d'un color.

Saturació: grau de puresa d'un color.

Sistemes cromàtics: codifiquen i ordenen els colors segons la posició que ocupen a l'espectre.

Colors terciaris: formats per la mescla d'un de primari i un de secundari adjacent del cercle cromàtic.

Groc + Verd = Groc verdós

Cian + verd = Blau verdós

Groc + Vermell = Vermell ataronjat

Cian + Violeta = Blau violaci

Magenta + Violeta = Púrpura

Magenta + Vermell = Carmí

HARMONIES CROMÀTIQUES

Una harmonia cromàtica és la relació que s'estableix en una composició entre dos o més colors.

Tipus d'harmonies

Harmonies de colors afins: mescla de tons qué es troben propers al cercle cromàtic.

Harmonies de colors complementaris mescles de colors primaris i secundaris oposats en el cercle cromàtic.

Basurco, E: Rodriguez, I; Soler,I: Educació Visual i Plàstica. Editorial CRUÏLLA. Barcelona 2007

EL COLOR

Aspectes físics, fisiològics i psicològics del color

L'espectre visible

La llum és el conjunt de les radiacions electromagnètiques que l'ull humà és capaçde percebre. Aquestes radiacions es diferencien les unes de les altres per una propietat anomenada longitud d'ona; a cada longitud d'ona correspon un color diferent: són els colors que obtenim en descompondre la llum solar amb un prisma o que observem en l'arc iris. El conjunt de totes aquestes radiacions constitueixen l'espectre visible.

L'espectre visible forma part d'un conjunt molt més ampli de radiacions electromagnètiques, de les quals només una estreta franja és visible. Immediatament més ençà i més enllà hi ha els raigs ultravioletes i els raigs infraroigs, que ja no són visibles.

La sensació de color

Les fonts lluminoses poden ser monocromàtiques: això significa que emeten llum d'una única longitud d'ona. Però aquest fet és més aviat excepcional: tant el Sol com la immensa majoria de les fonts lluminoses emeten un conjunt de radiacions de longituds d'ona diferents. El mateix es pot dir dels objectes il·luminats amb llum blanca: encara que reflecteixin parcialment la llum que els il·lumina, aquesta és formada d'un conjunt més o menys ampli de longituds d'ona diferents.

Tanmateix l'ull és incapaç de distingir la composició d'aquestes mescles. L'ull funciona d'una manera diferent que l'oïda en un aspecte molt rellevant. L'oïda és capaç de destriar dos o més sons de diferent longitud d'ona emesos simultàniament. Ni la persona més negada musicalment confondrà mai un do i un mi simultanis amb un re: potser no sabrà explicar la diferència, però ho trobarà diferent. L'ull del colorista més expert, en canvi, confon en una sola sensació indestriable qualsevol conjunt format per llum de diverses longituds d'ona procedents d'un mateix punt. Ningú no és capaç, per exemple, de determinar si una llum groga procedeix d'un focus groc o de la superposició de la llum procedent de dos focus, un de vermell i un de verd.

A la retina hi ha cèl·lules fotoreceptores, sensibles a les radiacions lluminoses. N'hi ha de dues menes: bastonets i cons. Els primers són els responsables de la visió en nivells baixos d'il·luminació; els segons, de la visió a nivells d'il·luminació més alts. Hi ha tres tipus de cons; cada tipus és sensible a una franja diferent de l'espectre visible: els uns són sensibles principalment al vermell, els altres principalment al verd i els altres principalment al blau. La sensació que ens produeix un color és la resultant dels nivells d'excitació sobre els tres tipus de cons.

Aspectes psicològics de la sensació de color

A aquesta dimensió que podem anomenar fisiològica del color se n'hi uneix una altra que ho acaba de complicar: la dimensió psicològica: un mateix color no és percebut igual en entorns diferents.

http://www.webpersonal.net/avl3119/infmt4/color0.htm